Universitat, i ara què?
Universitat, i ara què?
La lluita constant entre la recerca de feina i saber què vols fer amb la teva vida. Us explicaré la meva experiència…
He estudiat Dret. Personalment la carrera m’ha agradat (encara que tots tenim una assignatura que no suportàvem, en el meu cas era dret civil). Sóc de la generació del Grau, per la qual cosa ens toca ser conillets d’índia per al sistema i veure com ens va.
Després d’acabar la carrera amb una bona mitja, també decideixen fer experiments amb nosaltres i de pas, treure’s uns estalvis, així que per exercir com a advocat i poder-te col·legiar, és obligatori fer un màster (de pagament, és clar). Decideixo fer-ho per no quedar-me fora de joc, tot i que tinc clar que no vull exercir, mai se sap les voltes que donarà la vida. Així que abono els meus 4.000€ a la universitat, per a un any i mig més de màster.
Universitat, i ara què?
La meva experiència laboral, per sort, no té res a veure amb la meva carrera d’advocada. He treballat en màrqueting empresarial, implementat contingut web, desenvolupant productes. Però, què he de posar en el meu currículum que faci que les empreses em vegin com una persona capaç? Aquí és on comencen les nostres peripècies…
Després de nombroses candidatures en que aplico i per a les quals em sento 100% capaç de fer el que les empreses especifiquen en el job description, només en menys d’un 10% la meva candidatura acaba passant a la següent fase, i en molt poques ocasions m’acaben trucant.
M’he trobat ofertes per treballar d’advocat amb el següent contingut: “40 hores setmanals – 12.000€ bruts” Senyors, això és una broma? 4 anys de grau + 1,5 any de màster i m’ofereixen això? Com no, al costat tenim el típic anunci de captadors d’ONG duplicant el salari que m’ofereixen per ser advocat.
Així, em poso a recordar els discursos de “la universitat t’obre portes”. Tinc un munt d’amics de la universitat treballant en pràctiques, encara als nostres anys, o bé treballat en el famós Leroy Merlín.
Entrant a la discussió de si la universitat ens obre portes o no, vaig a portar-ho cap a un punt transcendental. Per a molts pares – i mares – de família, si els seus fills no van a la universitat, seran una decepció, perquè “la nostra família va a la universitat des de 1930“. Així és com s’acaben saturant les aules universitàries de joves sense passió, fent una carrera de les que a la meva època se’n deien les fàcils, i treballant en McDonalds un cop graduats. ¿Per què? Per tenir més oportunitats. Per què aquesta obsessió amb la universitat?
Des del meu punt de vista, havent-me assegut plena d’entusiasme en una classe plena de desil·lusions, classe rere classe, puc dir que el més import és l’entusiasme que tu tinguis per aconseguir els teus objectius.
Com podem a motivar les noves generacions? Com fem que la societat no segueixi triant dia rere dia, un sistema de criba curricular única i exclusivament en “llicenciat en”, en comptes de “motivat per a”?
La pregunta que ens hem de fer, és cóm podem fer-nos veure per a una empresa, no només com un número, sinó com una persona amb ganes d’aprendre, de donar-ho tot per algú que cregui en nosaltres? De moment, cal tenir clar que el 90% de candidatures a les que tu apliquis, no arribaran a bon port, ja sigui perquè no tens experiència – malgrat que, si no et contracten mai podràs tenir-la -, ja sigui perquè no tens la titulació exacta que demanen (en algunes ocasions, remarco que és un fet indispensable, és clar!).
Però què passaria si les empreses donessin més oportunitats a la gent amb talent, que no a gent amb la carrera de Dret?
Cal ser conseqüent amb un mateix. No perdre l’esperit, passi el que passi. L’existencialisme és bo, ens fa plantejar-nos les coses, però no cal donar-li molt bombo, perquè al final un, no pot viure sense estar aclaparat (tots coneixem a aquest tipus de persones que sempre estan preocupades per alguna cosa).
Així doncs, cap camí és l’equivocat, només que hi ha d’alguns que et fan fer una mica de volta, però de tot se’n pot aprendre. De cada caiguda, se’n fa una ferida, però més tard o més d’hora, aquesta ferida sempre cura, i la pell es queda més dura. Doncs amb la vida passa igual. De gairebé tot ens podem recuperar, només cal posar-hi ganes, esforç i si convé, una mica d’ajuda!
Ara bé, si tu creus que estàs en un punt que no t’acaba de fer el pes, planteja’t com aprofitar la carrera que has fet, el temps que has invertit en un projecte, la relació que has tingut i no ha acabat bé, o la feina en la que portes 10 anys treballant, per arribar als teus somnis? No només hi ha un camí, des de el teu punt de partida, pots arribar on et proposis. Et costarà horrors arribar a entrevistes finals, en empreses que creen en el talent, en les ganes, i que apostin per tu. Per això, no cal deixar de intentar-ho.
Quan en l’entrevista et fan la típica pregunta en anglès de; Please can you describe yourself? What are your strengths? No defalliu! Tot i que la majoria de les persones intentin sobreviure a aquesta pregunta, és el vostre moment.
