Maleït bullying!

Maleït bullying!

Els mitjons, les bambes, les ulleres i només em faltava la capa de súper-heroïna, que m’ajudaria a passar un altre matí a l’escola. Jo me la posava cada dia abans de sortir de casa, però no era capaç de tenir-la posada tot el dia ja que en algun moment l’acabava perdent. “Entra a la teva bombolleta i que res t’afecti”, em deia la mare. Jo no era prou forta i sense capa ni bombolleta, em tancava al bany les hores del pati, fins que sentís el timbre que m’assegurava que podia tornar a classe tranquil·la.

El bullying és el malson de qualsevol pare/mare.

15 anys després encara intento oblidar alguns dels pitjors moments de la meva vida.

No vull parlar del bullying des d’una òptica enciclopèdica, sinó des d’una vessant empírica. Obrir aquella porta que ha estat tancada tants anys, només per saber que puc obrir-la i no passa res, i ja no em fa por.

Possiblement haver estat víctima d’assetjament escolar m’ha fet arribar a ser qui sóc ara, m’ha fet reconstruir-me després de cada batalla.

Si algun cop ho has viscut, sabràs de què parlo… Que cruels que són els nens! No només són totes les vegades que t’han colpejat, sinó sobre tot, lo petit que t’han fet ser… Però ara, ara ja sóc gran, i sóc tan gran que ningú em pot tornar a tancar, ni a fer petita, ni a deixar en un racó.

Maleït bullying!

Durant tota la meva adolescència, vaig tenir molts complexos pel meu físic, sempre havia tingut una mica de sobrepès, i sempre m’havien exclòs per això. Em va costar bastant de superar però molta teràpia després, aquí estic. Reconstruïda i més forta que mai.

Del que més he perdut en aquesta reconstrucció, és por. Por a estar sola, por a no caure bé, por a que em fessin mal (físic i psíquic), por al què diran, por al que poden sentir els meus pares si saben el que em passa a l’escola, por a no agradar, a no agradar-me a mi mateixa, a que ningú m’estimés.

Però, he guanyat molt més del que he perdut. He guanyat confiança, he guanyat amics!, he guanyat il·lusió per la vida, entusiasme per les persones, he guanyat comprensió per aquells que m’han tractat malament, he guanyat agraïment per aquells que m’han fet donar-me compte de qui era realment.

Si digués que no canviaria res, mentiria. Evidentment preferiria una imatge més idíl·lica del meu passat, però no ho és, i la veritat és que ja m’està bé tal i com és perquè gràcies al meu passat estic on estic.

Tinc mil i una batalletes, però no es tracta de mostrar una imatge de victimisme, sinó de lluita, de superació i de creure en un mateix. Això és un missatge d’esperança, n’hi ha molts com tu, com jo, com nosaltres i només és qüestió de temps que ens acabem trobant i fent família.

El bullying no desapareix mai, i tampoc s’oblida, però sí canvia. Canvia a millor.

La transformació d’un mateix cap a la persona que realment vols veure al mirall, és el millor que et pot passar.

Construir-te a tu mateix, sense estereotips, sinó amb paciència, amb el pas del temps, a mesura que passeges, quan et mulles els peus a l’aigua freda de la platja, construeix-te quan ploris d’alegria, quan ho donis tot per un amor impossible. Reconstrueix-te quan aquell amor impossible et trenqui en mil bocins. Descobreix-te quan miris enrere i vegis d’on vas sortir i allà on has arribat.

“No m’importa que no creguis en mi, perquè jo si que hi crec“.

Creure que ets capaç d’arribar allà on et proposis és el que et farà arribar-hi.