A tu, que m’esperes
A tu, que m’esperes
Trobo a faltar despertar-me amb el teu nas fred i mullat, els sorollets que feies mentre dormies, calmar-te quan corries en els teus somnis.
Trobo a faltar comunicar-me amb tu amb una sola mirada i saber, que sempre et tindria.
Recordes quan t’acurrucaves al final del meu llit? i jo et posava els meus peus freds per que els escalfessis… Sempre, sempre, estaves content, sempre aquelles festes quan arribava a casa.
Tu m’has entès quan ningú més ho ha fet, amb tu he plorat, he rigut, he jugat. T’he estimat més del que m’he imaginat.
El dia que em vas deixar em vaig enfadar molt. Eres tan important per mi en aquells moments, i vas marxar sense avisar, sense que et toqués, perquè eres molt jove.
Et recordo cada matí, quan em reben els teus companys amb la mateixa alegria, sé que estàs content de veure’ns. Sé que estàs en tots ells. De tu vaig aprendre a tenir tanta paciència! Quantes sabates que et vas menjar!
Gràcies a tu sé què és comptar amb algú, tenir un amic.
A tu, que m’esperes
Després de tu, va venir el meu altre gran amor. Et veia en ella en cada gest que feia, en cada sabata mossegada, en cada planta destorçada! Em costava molt de creure que ja no hi fossis, però tu em vas ajudar a veure que ella també em necessitava. Va arribar a casa amb sarna, amb paràsits i en molt mal estat, era tot un repte, però poc a poc es va convertir en la meva millor amiga.
Era estrany estimar-la tant quan encara et tenia a dins, però es va anar fent el seu lloc. Segur que t’hagués caigut bé. No juga gaire, li agrada més passar les tardes estirada al sol, sentint com el seu pèl negre s’escalfa. Tampoc fa molts petons, però li agrada molt rebre’ls! Ella és més petitona que tu! No és difícil ja que amb els teus 80 quilos eres un pes pesat!
Quan es cola a la meva habitació puja ràpid al llit i es fa la morta, com si jo no la veiés. Li agrada rosegar els arbres del jardí igual que a tu, i molts cops fa la migdiada al costat del teu roser.
Haver crescut amb animals m’ha convertit en una persona amb una sensibilitat molt especial. Aquí haig d’agrair als meus pares que hagin tingut la paciència d’acollir cada animal que jo portava. Gràcies a ells hem arribat a tenir 12 gossos a casa!
Tenir animals no només em va suposar un creixement emocional molt important per a mi, sinó que també va comportar anar adquirint responsabilitats (reconec que em va costar).
Vaig aprendre què era sentir una pèrdua. I com aprendre a viure sense aquell amic amb qui ho he compartit tot.
Crec que tots els meus “amics” de quatre potes que han anat marxant, sempre s’han deixat un troçet d’ells dintre meu. Sempre m’acompanyen, em vigilen, m’animen i sobre tot, m’esperen.
Tots els que hem tingut animals sabem com et poden arribar a transformar, com els pots arribar a estimar! Són un més, un més a tenir en compte, un més al cotxe, a les vacances, un més per repartir el pa, i un espai menys al sofà!
El meu cel està on m’espereu vosaltres.
